 |
||
|
|
||
|
Les dificultats d ´aprenentatge dels infants i el seu vincle amb les emocions
El desig apareix quan es produeix una absència ja que es necessita un espai buit, un espai en blanc, per desitjar. Això és igualment necessari per aprendre.
El fet de treballar amb infants suposa treballar amb els pares. Sovint podem observar com en el discurs dels segons abunden missatges del tipus: "El meu fill ho és tot per a mi...No li falta de res...Qualsevol cosa que demana la hi donem...No sabem què passa si ho té tot".
Tenir-ho tot o ser-ho tot per als pares esdevé una utopia i quelcom profundament alienant que atrapa l´infant en una possició d´objecte, el cossifica. Allò que, justament, li manca és l´espai per dipositar un buit que el connecti amb el seu desig.
Generalment, aquests infants objectes de desig dels altres i no subjectes del seu desig presentaran dificultats molt diverses, més o menys desadaptatives. Els seus símptomes esdevindran missatges, crides o denúncies per poder trobar un espai unic i genuí.
Un d´aquests símptomes és el de les dificultats per aprendre que suposa un pont entre dues actituds trobades. D´una banda una posició d´omnipotència, si ho té tot no necessita res, tot ho sap, de l´altra, una actitud d´impotència on el nen tot percibent la seva incapacitat per sostenir l´anterior ho compensa amb l´expressió de sentiments que denoten unes dificultats per aprendre i accedir a un saber que trascendeix el mon escolar.
Vull parlar de les dificultats d´aprenentatge dels nens recolzant-me en un cas força significatiu.
Aquesta és la història d´una nena de nou anys, la Sara, pacient i mestra en parts iguals, que va començar a desitjar i a voler saber coses que formen part d´aquell saber de l´inconscient que ens remet a qüestions com ara: la separació, el creixement, la sexualitat i la presa de consciència de l´existència d´una diferència emocional i anatòmica entre home i dona que si bé ens converteix en éssers incomplerts també ens humanitza i facilita el camí de la subjectivització.
Els pares de la Sara arriben a consulta i al.leguen que la nena té dificultats en l´aprenentatge. Presenta un fracàs escolar generalitzat i també certs trets dels tipus: distraccions, manca de motivació i concentració, passivitat...
Durant tota la sessió parlarà més el pare que la mare, fet poc habitual a la clínica.
El pare és un home fred i exigent i conseqüentment força insegur. No li anava gaire bé en els estudis però s´ha fet a si mateix. El pare transmet un missatge paradoxal ja que diu a la seva filla "fes el que digui i no el que jo faci", o en aquest sentit, "el que jo vaig fer quan tenia la teva edat". La manca de comprensió i la baixa tolerància cap als problemes de la seva filla que no és com ell es pensava o voldria, denoten una frustració com a pare.
La mare és molt passiva, gairebé no parla i quan ho fa és per ratificar allò que diu el pare. Molt de tant en tant es mostra en desacord amb el que es diu però no defensa gaire els seus arguments.
La Sara té una germana petita amb un tarannà més fort i més segura de si mateixa.
Dels comentaris del pare es desprèn una manca de confiança en el futur acadèmic de la nena. No li dóna el benefici del dubte ni massa posibilitats per canviar i/o evolucionar.
El pare de la Sara va quedar molt sorprès dels resultats obtinguts per la seva filla en l´exploració prèvia on es posava de manifest que si la nena no aprenia no era per un dèficit en la seva capacitat cognitiva sinó més aviat per la interferència d´aspectes emocionals i inconscients que la bloquejaven i no li deixaven un espai per escoltar i escoltar-se i a la vegada no li permetien assimilar els continguts escolars.
La Sara era una nena que actuava amb gran impulsivitat. Volia fer les coses ràpidament i no es permetia prendre´s un temps per pensar. Això és un indicatiu de l´existència d´ansietats lligades al saber.
Aquesta cas és un exemple de les dificultats d´aprenentatge com a símptoma d´inhibició emocional i no com a dèficit o mancança cognitiva. Per aquesta raó vaig decidir orientar el procés cap a una psicoteràpia i no cap a una reeducació.
Soy lista pero no puedo aprender. Afirmava la nena en el transcurs de la seva teràpia.
Aprendre li suposava assumir un buit que significa no saber-ho tot i aquesta idea xoca frontalment amb el discurs patern impregant d´un sentiment d´omnipotència que pretén compensar un sentiment molt més intern de frustració personal (la veritat posada a l´inrevés). El pare ho sap tot, parla, disposa i decideix sense deixar espai a la diferència.
Cuando las cosas me salen bien, tiemblo. La tremolor és una emoció que resulta d´haver fet o dit quelcom amb plaer, es a dir, haver satisfet una necessitat personal; però alhora és la constatació que es té accés a una altra mena de sabers que van més enllà de les matemàtiques, les ciències naturals... Sabers que fan por perquè remeten a una separació (ser un mateix ) i a una superació dels pares (ni ho són tot ni ho saben tot).
Arribat en aquest punt em sembla adient parlar de la qüestió del saber, el saber de l´inconscient.
El saber de l´inconscient
Un tret característic de la sexualitat infantil és la curiositat o la investigació amb relació a la diferència entre els nens i les nenes i la seva gènesi.
Freud anomena aquesta necesitat d´investigació sexual Wissentrieb, traduïble per pulsió de saber encara que seria més correcte anomenar-la desig de saber. Aquest es recolza en la pulsió escòpica que es relaciona amb el plaer que s´obté mitjançant la contemplació.
Aquest desig de saber apareix molt aviat i el seu desencadenant el trobem associat a la relació amb la mare i amb la manera com es produeix la necessària separació d´aquesta.
L´ aparició d´un nou membre en el sinus familiar farà que el nen comenci a interrogar-se per l´enigma del naixement.
Tenim dues qüestions, fonts d´investigació en els nens. D´ una banda l´enigma de la producció de nens (com es fan? D´on vénen?), i, de l´ altra el problema de la diferenciació de sexes (jo en tinc i tu no en tens?) .
Aquestes qüestions apareixen simultàniament en el cas de la Sara.
Des dels inicis, la nena mostra gran interès alhora que gran repressió en torn el tema de la sexualitat. Serà el pare qui li explicarà com es fan els nens.
A la teràpia, apareix sovint el tema de la diferenciació versus la igualtat i també escenes de part on no queda clar el sexe (home o dona) de la persona que dóna a llum.
La diferència que sovint la confon bé podria estar relacionada amb un desig del pare perquè volia tenir un nen en lloc d´una nena.
És per aquesta raó, per agradar al seu pare i no perdre el seu amor, que la nena s´identifica amb nens, en algunes ocasions.
Però la Sara no vol renunciar a la seva llibertat i a la seva individualitat, i per això podem veure com el seu desig lluita per obrir-se camí ja sigui mitjançant solucions de compromís: aparicions de nen-nena (cintura cap amunt dona, cap a baix home), o bé expressant-lo obertament: Me gusta ser una niña.Tener el pelo largo, llevar falda y tener novios.
A la nena, li van explicar la certesa, el més objectiu i transmissible, sobre l´enigma del naixement. Però em pregunto si això va arribar a la seva veritat, única i genuïna en cada cas.
Quan el nen abandona la investigació sexual, aquesta renúncia pot seguir diversos camins.
Una part d´energia libidinal s´orienta cap a fins sexuals on el nen pren consciència de tenir un cos que es font de dolor i plaer.
Una altra part se sublima, de manera que el desig sexual previ es converteix en un desig de saber generalitzat.
Un altre camí, és el del símptoma de la inhibició. Aquí, el nen abandona tot desig d´aprendre a causa de la repressió perquè s´ha produït una erotització de la tasca que resulta insuportable de tolerar.
El saber acadèmic i la seva representació dins l` àmbit del que és emocional
Tot observant símptomes concrets que impliquen una dificultat per aprendre descobrim fortes arrels en l´ àmbit de les emocions.
Res és purament racional i en contrapartida, tampoc purament emocional.
El símptoma estableix un pont entre ambdós que té el llenguatge com a mitjancer des d´una doble vessant, ja que el símptoma és un tipus de llenguatge i la possibilitat de transformar-lo en acte, tot parlant, possibilitarà l´assumpció de la seva gènesi i determinarà la direcció de la cura.
Com es pot articular l´ irracional i el racional?
Per exemple, ens podem imaginar un noi que a partir de la mort del seu avi comença a presentar distraccions i oblits. Possiblement aquesta persona des de sempre havia mostrat una tendència a la dispersió però que s´aguditza a partir de la mort d´aquest familiar. A la gènesi dels símptomes sempre hi ha un abans i un després i també un seguit de factors desencadenants que no possibilitarien l´ aparició de símptomes si no existís en la persona una tendència a crear-los.
Tornant al "noi despistat", podríem establir la hipòtesi que s´han produït dificultats per elaborar la mort del l´avi, i que ha donant com a conseqüència l´aparició d´un "dol congelat o postergat". El noi no vol pensar en la pèrdua i el preu que ha de pagar és no poder pensar d´una manera generalitzada i distreure´s quan fa matemàtiques, ciències o història.
En un altre ordre de coses, es pot observar en algunes ocasions que els nens que presenten dificultats per assumir separacions siguin reals o imaginades acostumen a ajuntar paraules o si més no, no tenen gaire clar on són els límits, és a dir, on comencen unes i on n´acaben d´altres.
Aquests dos exemples, bastant concrets, són representants del vincle entre les emocions i les funcions de caire més intel.lectual. Però n´hi ha més.
Les faltes d´ortografia, la manca de memòria, els errors de les operacions aritmètiques.., tenen un caràcter privilegiat perquè suposen una forma d´expressió d´un malestar intern; una incursió dins l´inconscient, i tenen un caire comparable als lapsus i actes fallits.
A l´escola les faltes o els errors es ratllen o s´esborren perquè esdevenen un "mal saber". S´entén que l´àmbit acadèmic no permet gaire tenir en compte l´alumne individualment.
La teràpia, que suposa crear un espai genuí i individual per a cadascú, possibilita escoltar aquestes faltes i posar-les entre parèntesi, es a dir, separar-les del discurs més conscient per crear-ne un altre íntimament vinculat amb la veritat pròpia de cadascú.
Veiem com apareix tot això en el cas de la Sara.
Pel que fa a la qüestió de les operacions aritmètiques la nena va presentar dificultats en aquelles operacions que suposaven una pèrdua: resta i molt especialment la divisió.
Aquesta operació (divisió) ens fa connectar amb la separació i amb el repartiment. Això en el cas de la Sara pren forma de la manera següent:
-Separar-se dels pares. Créixer. Anar adquirint una incipient autonomia.
-Separar desitjos: en especial apareix l´ interrogant següent, què és el que vol el meu pare i què vull jo.
-Repartir l´afecte amb la germana: gelosia. Rivalitat fraterna.
La Sara es mostrava ambivalent davant la qüestió de la separació perquè la desitjava però automàticament li neixien molts temors relacionats amb la por a la pèrdua i a l´abandonament.
Així que en una sessió va demanar d´una manera molt joiosa: "Quiero hacer divisiones". Aquesta sessió terapèutica transcorregué de la manera següent:
Davant la proximitat de les notes, la Sara es mostrava desanimada i preocupada. Fins i tot va verbalitzar que era una nena ximple. Li vaig oferir el meu suport tot col.locant-me físicament al seu costat i explicant-li que creia que hi havia alguna cosa en el seu interior que no li permetia pensar lliurement. Després la nena em demanà plastilina tot dient que no havia estat mai capaç de fer divisions. Llavors li vaig explicar la significació d´aquesta operació íntimament vinculada a la separació. Aprofitant el seu joc amb plastilina li vaig demanar que " la dividís". La Sara la tallà en diversos bocinets i de cop es va aturar per comentar-me que volia fer divisions. A partir d´aquell moment i fins al final no parà de fer divisions , amb un gran sentiment de joia.
Les va plantejar i les va resoldre correctament.
En un principi, li costava separar i separar-se, i la nena expressava aquest fet també des del llenguatge matemàtic mostrant dificultats per fer divisions. La teràpia li va permetre aclarir i delimitar.
La coherència de la veritat de la Sara també deixava la seva empremta en les seves faltes ortogràfiques.
L´infant s´equivoca perquè quan escriu una cosa està pensant en un altre. S´estableix, així, una diferència entre el que es diu i el que es vol dir.
Les equivocacions no són atzaroses sinó que tenen molt de sentit en la història personal de l´infant.
Fixem-nos-hi en aquest lapsus o falta d´ortografia de la Sara.
La nena escriu Hequivocar. Li comento que ha inventat una nova paraula que en realitat es tracta d´un vocable en el qual s´afegit una lletra. Així doncs separo:
H+ equivocar= Hequivocar.
Després li pregunto sobre la presència d´aquesta lletra muda, contradictòria, que hi és visualment però no se sent quan es parla. La nena associa amb dues paraules que comencen per hac, hombre i hermana. Novament apareixen aquestes figures font de conflicte atès que desperten sentiments ambivalents d´amor i ràbia.
Associa i escriu dues frasses:
Mi hermana se ha equivocado en una suma.
El lapsus (hequivocar) li permet expressar quelcom que no podia fer de manera conscientment ja que la percepció de la Sara en quant a la família la col.loca com la ximpleta i a la seva germana, com la llesta. Mitjançant el lapsus i posterior associació la seva germana apareix amb límits , no és perfecta i per això pot fallar.
L´altra frasse és: El hombre se equivocó de mujer.
A partir d´això associa amb senyals de prohibició i obligació ja que alguna part de l´ordre del seu desig s´ha posat en marxa. Dibuixa aquests senyals. Després parla de les seves prohibicions i les seves obligacions. Les primeres es relacionen amb conductes pròpies d´una persona més gran (fumar, vestir-se com vulgui, sortir i tenir promès). Les obligacions la converteixen en una criatura petita, minvada (menjar potets, no tallar-se el cabell, no menjar-se els mocs...).
Així doncs sembla que quan la Sara connecta amb el seu desig de fer-se gran apareix automàticament una prohibició que censura i bloqueja el mateix mitjançant l´exercici d´una sèrie d´obligacions que la converteixen en un bebè.
En aquesta dicotomia es troba molt sovint la nena; dicotomia que "resol", com a solució de compromís, amb els seus simptomes, que esdevenen, a parts iguals, missatges d´un malestar intern i protectors de les seves parts més infantils.
No voldria finalitzar aquest apartat sense comentar el gran nombre de vegades que apareix en nens amb dificultats d´aprenentatge el lapsus entre dos verbs: Ser i Saber.
Sense obviar les diferències en cada cas, diríem que hi ha quelcom que es fa molt patent en aquests infants i que es mostra com a targeta d´identificació de les seves dificultats: "Si en sé, sóc, mes si no en sé, no sóc".
La teràpia els possibilita ser sense saber-ho tot ja que fa aparèixer espais buits que posen en marxa el propi desig que esdevé pilar fonamental en el procés de ser, és a dir, en el procés de subjectivització de la persona.
La presència de la llei com a delimitadora
La repressió que va mostrar la nena, les seves dificultats per aprendre no eren sinó mostra d´això, expressaven una manca d´articulació entre la llei (normes) i el seu desig.
Les pautes d´autoritat transmeses a la Sara no eran viscudes com a formes de delimitar i ajuts a l´hora d´aprendre sinó més aviat com la imposició del desig d´un altre.
A la nena, li costava assumir l´existència d´una figura que sabés unes coses i n´ignorés d´altres perquè polaritzava el saber i la ignorància (saber-ho tot versus no saber res).
El fet de concebre una figura que tot ho sabia , la col.locava en una posició molt desvalorizadora ja que no sabia res i a més no podia aprendre.
Què passava amb el seu desig i el seu espai?
Penso que la Sara vivia l´autoritat que rebia a casa i a l´escola com a formes de repressió que l´anul.laven tant des d´un punt de vista intel.lectual com emocional.
La solució de compromís de la nena aparegué en forma d´aliança amb l´altre mitjançant identificacions amb figures que exercien la seva tasca d´una manera molt repressora.
Era molt interessant observar com la nena representava el rol de professora en petits psicodrames. La Sara esdevenia una mestra agressiva, poc contenidora, i força exigent. A més establia una jerarquia molt definida amb els nanos de la seva classe, els bons i els que rebien millor tracte eren els que treien notes superiors i els altres, nanos amb dificultats i especialment rebels, eren castigats i reprimits severament. Pel que fa en aquests últims, la Sara es mostrava molt intolerant amb les seves dificultats d´aprenentatge.
El treball terapèutic li possibilità començar a construir una llei que sense reprimir-la notablement li permetia saber diferenciar entre allò que estava bé i el que no ho estava, facilitar l´espera ( que lluny d´acabar o anul.lar el seu desig no feia sinó provocar la seva assumpció d´una manera més real) i delimitar el que els seus pares volien i el que ella volia.
Tot això deixà empremta no solament en la seva evolució psicoafectiva sinó també en el seu procés d´aprenentatge i quan la nena començava a obrir-se, el pare decidí interrompre el tractament.
Els nens sense espai
Què passa amb aquests nens sense espai, els anomenats "nens difícils"?
No saben coses. No n´aprenen.
El seu espai no sembla ser ni la classe perquè mostren un retard en comparació amb els altres, ni les aules reeducatives puix que no presenten un dèficit cognitiu localitzable i concret.
La causa la trobem en un conflicte emocional.
La dificultat a l´hora de tractar aquests nens es produeix quan son escoltats des d´una possició que no els pertoca.
En lloc de valorar la seva manca de motivació, entendre els seus errors i escoltar els seus lapsus, se´ls acostuma a posar una "mà simbòlica" a la boca per fer-los callar i convertir-los en un més del grup acadèmic (fet comprensible des de l´escola atesos els límits del mateix sistema educatiu però nefast des del punt de vista d´aquests nens).
Les faltes d´ortografia i els errors de càlcul són escletxes de llum que provenen de l´inconscient i que configuren el camí cap a una porta que demana ser oberta a partir de l´escolta. Si bé es cert que darrere d´aquesta porta s´amaguen fantasmes, pors, experiències traumàtiques..., també hi coexisteixen recursos i habilitats desconegudes per la persona i sobretot hi resideix el desig en la seva vessant més pura i esclatant.
