 |
||
|
|
||
|
" Parece ser que de nuevo la tenemos aquí. Me refiero a mi segunda piel, que a la vez que me protege, me causa dolor. Apareció por vez primera en un espacio desconocido y carente de seguridad. De repente, algo me invadió. Esta invasión vino acompañada de un espantoso picor. Una inyección acabó con la sintomatología física. Pero desde ese momento, la alergia se instauró como un síntoma recurrente que aparecía en determinadas situaciones. ¿Qué tenían en común? La presentificación de una ausencia (afecto, sexo, bloqueo en la expresión de emociones...). Ello me provocaba grandes sentimientos de frustración.
Mi segunda piel iba apareciendo. La invasión alérgica se manifestaba progresivamente hasta que un día rompió mi cuerpo. La hinchazón y el prúrito me cubrían de pies a cabeza. Todo me picaba. Me ahogaba. Me sentía muy impotente. Aquella ocasión decidí que sería la última. Escuche a mi cuerpo y hallé. Parecía un bebé gigante. Ello me indujo a pensar que mi síntoma estaba relacionado con una falta muy básica que me desprotegía y que me hacía sentir muy desvalida.
Hace dos días que el síntoma quiere manifestarse de nuevo. No llega solo. Es la respuesta a las tensiones, dudas y replanteamientos que van apareciendo en mi vida. Me he sentido muy agresiva pero, como en otras ocasiones, esa agresividad ha sido mal orientada.
No obstante, he decidido tomarme las cosas de otra manera. He dejado de mirar mi cuerpo herido y lo he cuidado. También he sentido la necesidad de poder traducir en palabras el mensaje que mi cuerpo me ha enviado.
La piel es la zona más sensible para mí, es el punto que me pone en contacto con los demás y conmigo.
Rascar es maltratar. Hacer algo útil para fortalecer el síntoma pero sumamente inútil para mí. Las caricias físicas o verbales (palabras, escritos) son el mejor remedio".
Aquest escrit d´una dona jove posa de manifest la importància de la pell com a receptora del patiment i de l´agressivitat, atés que és una zona força extensa i sensible.
Les emocions deixen la seva empremta d´una manera notable en aquesta capa que ens protegeix i que, alhora, ens connecta amb els demés.
Las diverses funcions de la pell tenen relació amb un tema comú que oscil.la entre la separació i el contacte.
La pell esdevé una gran superfície de projecció, talme nt com una pantalla de cinema, en la qual es poden observar tant els processos somàtics com els psíquics.
Tornant al tema expressat per la dona de l´inici, observem l´existència d´una pruïja ofegadora i desesperant que el fet de gratar-se no pot mimbar sinó que la nodreix, la fa més poderosa. Li queda la paraula, però, per buscar i entendre.
Aquest cas, com d´altres que comentaré en aquest escrit, posa de manifest la empremta a la pell d´una agressivitat mal canalitzada, generalment orientada autopunitivament cap a un mateix. Agressivitat, aquesta, que es tradueix en símptomes com ara al.lèrgies, pruïges, èczemes i trastorns dermatològics diversos.
Spitz parla de l´ èczema infantil com d´una afecció de la pell que comença en la segona meitat del primer any de vida i que es localitza fonamentalment en el costat flexor , amb predilecció dels plecs cutanis, amb una tendència a l´exsudació i exfoliació en aquells casos més greus. En els subjectes estudiats sembla que el curs del símptoma es troba limitat i que desapareix en la primera meitat del segon any.
En aquest estudi, Spitz troba dos factors com a desencadenants de l´ èczema. D´ una banda, hi ha en aquestes criatures una predisposició congenita a respostes cutànies creixents i, de l´altra, les seves mares posseeixen una personalitat infantil que delata una hostilitat disfressada d´angoixa cap als seus fills (mares que no els agrada tocar el seu fill i tenir-ne cura i que sistemàticament els priven de contacte cutani).
Aquestes mares es relacionen paradoxalment amb els seus fills perquè tot i que els seus missatges conscients expressen una atenció desmesurada i una preocupació, les seves actuacions i els comportaments no verbals denoten exactament el contrari.
La mare es relaciona simptomàticament amb el fill i aquest respon amb un símptoma.
Aquestes mares, joves, solteres i procedents d´ambients delictius, esdevenen el grup d´investigació de Spitz.
Però aquesta resposta no és dona només en ambients d´aquestes característiques. L´ èczema o d´altres tipus d´afeccions dermatològiques poden aparèixer en famílies aparentment "normals" on no s´articula adientment el desig de ser pares i el fet de tenir un fill.
Hi ha persones que volen tenir un fill però per a qu è?
Per demostrar la seva fertilitat i perpetuar el seu cognom. Per donar un germanet al fill gran perquè aquest ho demana. Per tratar de fer funcionar una parella amb deficiències: "Així estarem més units, tindrem alguna cosa en comú".
I, naturalment, perquè el fet de tenir un fill esdevé una manera de consolidar la parella, fer-la immortal, i poder transmetre amor i coneixement a una persona des dels seus inicis.
Hem de distingir entre tenir un nen o tenir un fill.
En el primer cas només es necessita que un home i una dona mantinguin una relació sexual sense prevenció. En el segon, és fonamental que un home i una dona desitgin aquest fill i per això la persona comença abans del seu naixement, puix que no cal que hi sigui perque els pares en parlin . La paraula, doncs, fa existir la persona abans de la seva presència real.
Els pares parlen i projecten les seves il.lusions en el fill. De vegades, el "dissenyen" molt concretament, sexe, color d´ulls, cabell, nivell d´intel.ligència, activitats que farà...i paral.lelament "dissenyen" el tipus de vincle que hi establiran amb ell.
Es humà aquest fet, com humà és la creació una sèrie d´expectatives.
El conflicte apareix davant la presència d´una distància molt gran entre les expectatives paternes, la realitat del fill i les dificultats d´adaptació dels primers al segon.
Hi ha pares disposats a donar-ho tot per als fills però alhora, i en moltes ocasions inconscientment, li ho demanen tot a canvi.
Quan es produeix una inadecuació de les expectatives apareix la frustració que pot tenir moltes formes, una de les quals és ignorar d´una manera més o menys flagrant que el fill existeix.
Algunes conductes que posen de manifest un rebuig clar o encobert són: fer que un tercer tingui cura de la criatura (cangurs, avis, altres parents...), continuar fent la mateixa vida d´abans que el fill nasqués, símptomes de desatenció i abandonament en la criatura, un acusada tendència per part del nen a tenir accidents o construir símptomes molt eloqüents que posen de manifest la seva existència (nens molt moguts que criden i fan molt de soroll com una manera d´autoreafirmar-se) .
Tocar una criatura suposa reconèixer la seva existència.
En la pel.lícula d´Ettore Scola, La Familia, un tiet juga amb el seu nebot de quatre anys a buscar-lo tot ignorant la seva presència: "On és Paolino, on es?"
El nen respon una vegada i una altra "sóc aquí, sóc aquí..." . Mes és ignorat pel tiet i pels altres membres de la família. És un joc, només un joc. El nen acaba cridant i plorant desesperadament mentre, entretalladament diu "Sóc aquí..És que ningú no em veu?"
La necessitat de pertinença, d´existir i ser reconegut pel altres és bàsica i sobretot quan aquests altres són els pares.
De vegades és inarticulable per a la persona ser ella mateixa, amb les seves necessitats i els seus desitjos, i alhora ser com els seus pares volen. Llavors apareix el símptoma com a solució de compromís.
Analitzaré la solució de compromís de dos nens, l´Alba de cinc anys i el Pau de set. Tots dos compartien una resposta simptomàtica molt semblant: eren nens considerats agressius, desobedients i amb moltes rabietes i paral.lelament tots dos tenien afeccions dermatològiques, al.lèrgies i èczemes a la pell.
Els pares d´aquests nens havien generat un seguit d´expectatives fantasiejades abans que els fills naixessin en funció de les seves necessitats, diferents en cada cas però que convergien en el fet que la realitat dels seus fills distava molt d´allò que ells imaginaven.
Com a conseqüència d´això i de manera inconscient, havia aparegut el rebuig que els nens sostenien per no questionar la veritat dels pares.
L´Alba i el Pau eren l´antítesi dels nens encantadors. Moguts, malcarats, pegaires... Conseqüentment qui s´hi apropava a ells acabava abans o després allunyant-se´n. Així es confirmava el rebuig inconscient dels seus pares que mitigava el sentiment de culpa que això els produïa.
Les mares dels nens, malgrat les seves particularitats , coincidien en la circumstància que havien fet dels seus fills el centre de la seva vida. Ja no pensaven ni es plantejaven res més, només què fer amb el seu fills. També tenien en comú una acusada tendència a no deixar entrar a ningú que no fossin elles, ni mestres, ni psicòlegs ni, especialment, pares.
Els pares d´aquests dos nens eren "pares muts" , pares absents que havien delegat de la cura i l´eduació dels fills en les seves dones .
S´havia produït d´aquesta manera un fals equilibri que els símptomes dels dos infants trencava o recordava que no era el que semblava.
Vaig tenir la possibilitat de connectar molt puntualment amb el Pau i durant més temps amb l´Alba i em vaig trobar dues persones preocupades i sovint desesperades per trobar una identitat i un espai propi.
Els "picava" no poder ser ells mateixos i la seva pell molt permeable a tots els missatges de l´ambient familiar, esdevenia un element clar d´aquesta situació.
De vegades la demanda d´aquestes dues criatures es feia d´una manera tan primitiva o en un to tan alt i agressiu que era desatesa o menyspreada. Ningú no es plantejava que era el resultat final dels intents dels nens per ser reconeguts com a persones d´ençà el seu naixement.
La manca d´acceptació venia de lluny i prova d´això son les paraules de la mare d´un d´aquests nens: "El primer dia que vaig estar amb el meu fill, estava neguitós, només plorava...llavors em vaig plantejar que potser no l´havia d´haver tingut".
La mare comença per ser la mare de la pell. El llenguatge ens recorda un cop més com ens impacta la presència de l´altre i com per referir-nos a l´atracció o al rebuig que aquest ens comporta diem: "És una qüestió de pell".
L´atracció-rebuig quedava constatada en aquests nens, a més a mes de les seves afeccions dermatològiques respectives, en la seva actitud amb els altres. Els necessitaven i alhora se´ls feia insuportable la seva presència en un interval molt breu de temps.
La relació amb les seves mares era d´un enyor profund davant la seva absència i d´unes dificultats importants per tolerar la seva presència perquè llavors se sentien com una part d´aquestes, com a desposseïts de quelcom bàsic que els humanitzava que eren els seus desitjos i les seves necessitats.
Vaig tenir la possibilitat d´analitzar més a fons la relació amb el pare en el cas de l´Alba. Aquest era percebut com a mancat de paraula i llei. La seva absència arribava a uns extrems que en moltes de les seves històries restava mort, en el cel.
L´Alba i el Pau necessitaven un pare i una mare que els escoltessin i acceptessin.
Les persones es qüestionen abans a si mateixes que allò que reben dels pares sempre i que aquests estiguin investits d´un caire idealitzat i omnipotent.
Així doncs la "nena-repel.lent" i el "nen-mico rabiós" estaven protegint quelcom que als pares els resultava insuportable, el rebuig inconscient cap als seus fills.
Vaig poder escoltar l´ Alba tot sent ella mateixa. En aquests moments tot canviava, ja no hi havien crits ni rabaqueries. Les seves actituds prenien un caire dolç i conciliador i baixava tant el to de la seva veu que m´hi havia d´apropar molt amb ella per poder sentir-la.
En una d´aquestes ocasions la nena va voler fer una gravació en la qual va dir quelcom semblant a això: "Mi piel. Mi piel es mía. Me protege. Me tapa los huesos para que no se me vean...".
Aquest va ser un acte més per reivindicar el seu cos i la seva subjectivitat i va posar de manifest la pell com a mitjà d´expressió de la seva realitat interna.
Què s´hi pot fer? Quina pot ser una de les solucions per a aquests conflictes?
La paraula...Parlada o escrita.
La paraula possibilita traduir el símptoma en sentiments, donar-li un nou significat. També ajuda a articular emocions trobades ja que qualsevol tipus de vincle que establim no és bo o dolent, no és linial sinó que té matisos. El fet de poder articular sentiments tan oposats en la figura d´un tercer que acostuma a ser molt important en la vida de la persona (pares, fill, parella...) és un objectiu a assolir i un exercici de saviesa i tolerància.
El simptoma parla per nosaltres i ho fa en un altre llenguatge. També el cos expressa quelcom que hom no pot fer de manera conscient. Aquesta ha estat la premissa que ha orientat aquest escrit i que ha tingut la pell com a mitjancera d´un patiment intern expressat en forma de dolor, de manera més indirecta, i agressivitat, d´ una manera més directa.
Quan en aquestes persones, molt sensibles a l´acceptació i al reconeixement extern, la seva pell esdevé pell-parlada (posar paraules) o pell de paper (escriure), la picor o la cremor desapareix per donar pas a la caricia de l´autoacceptació.
